Solitud, Víctor Català | Literatura catalana 

2. Comenteu el fragment seguent del capítol x1 («Mal de muntanya») de Solitud, de Víctor Català. Tingueu en compte, especialment, els aspectes segúents (no cal tractar-los sepa- radament ni en el mateix ordre): a) La situació del fragment en l'argument de l'obra i en l'evolució de la protagonista (feu atenció al títol del capítol). b) El personatge de Maties, els canvis que experimenta i la degradació de la seva relació amb la Mila. [5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d'argumentació i d'anàlisi, l'ordenació de les idees i la cohe- rència del discurs) I ni aquell dia ni en tots els d'aquella quinzena que en Maties passà fora de casa, va atrevir-se a reptar-lo per quedar-se a dormir a ca l'Ànima, de por que ell no se'n valgués i ho dongués per excusa de no eixir a captar. Mes, de la quinzena segient en avall, les sortides llargues de dos i fins de tres dies menudejaren tant, que la dona començà d'inquietar-se'n, trobant que era hora de tibar una mica la corda. A les primeres advertències, en Maties, sobtat, semblà desconcertar-se, després, embullant-se, com de costum, prometé vagament esmena, en mots trencats que res volien dir. «Que sí...» «que bueno...» «que veurás...» «que ja miraré...» mes això fou tot, i ni el més petit canvi alterà sa nova manera d'obrar. Aleshores la Mila passà de les advertències als pre- dicots, i seguidament d'aquests a les ordres terminants; però el resultat fou el mateix: estrellar-se tots sos esforços contra la resistència passiva que el feia amollar' aparentment, doblegant-se com un jonc al venir l'estup," per a redreçar-se un cop passat aquest, com si tal cosa. Sortia sempre més i més dejorn?* de casa, i al fer-li ella prometre que tornaria abans del vespre, ho prometia sense fer-la insistir, mes al vespre no tornava i sovint l'endemà tampoc: i en va era que tractés de retenir-lo amb qualsevol pretext o que volgués fer-li fer quelcom en la casa: ell se li escorria com una anguila i quan el cercava ja no el trobava enlloc. La mandra i la droperia semblava que se li haguessin fos amb la greixesa," i a voltes ella li descobria lleugereses d'isard" i vivors picardioses de guilla" per a enganyar-la i fer-li perdre sa petja" Prompte s'hagué de donar compte la Mila de que el canvi del seu home era més gros del que sospità al principi, que quelcom d'impensat havia pogut més que ella, que havia entrat en l'altra vida, forçant la porta closa de la indiferència bes- tial, un element nou que l'alterava per dintre, i que aquell element misteriós tancava en si una força que era hostil a la muller, que la rebutjava i l'apartava d'aquella vida encara més de lo que sempre ho havia estat. La dona en sentí de la nova derrota un despit furibund de bèstia engrillonada, i a la nit, en la buidor del llit matrimonial, mossegava, bocaterrosa, la frescor humida de les coixineres. [...] Va parlar-ne a la fi amb el pastor, d'aquell misteri, i el pastor li digué: —M'agrada pas llei de fere mals pensaments, i d'això que vuiu dire ne tingui pas encara vera certesa, mes... vaja: que per a mi tinc que el vostre home pidola pas com vos fa vore... [...]. La Mila no digué pas res, com el pastor li encomanava, però tot son coratge defallí davant la nova prova a què era sotmès, i la seva solitud s'espesseí i congelà entorn de son ànima com pans de gleves* polars. Finava l'octubre, i els crepuscles, fent sempre més i més lloc a la nit, retallaven de cada cap el dia amb estisores d'ombra, empetitint-lo considerablement. . amollar: “estovar-se, cedir. . estup: "riuada, rierada'. . dejorn: "d'hora. . greixesa: "greix corporal. . guilla: guineu. 1 2 3 4 5. isard: cabirol. 6 7. petja: rastre". 8 . pans de gleves: “terrossos, masses compactes".

4. Expliqueu almenys dos aspectes de Solitud, de Víctor Català, que mostrin la seva relació amb l'estètica i la visió del món del Modernisme. (2,5 punts)

3. Comenteu aquest fragment del capítol vir («Primavera») de Solitud, de Víctor Catala. Tingueu en compte, sobretot, els aspectes segúents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) La situació de l'episodi en la novella i en l'evolució de la protagonista. b) El parallelisme entre la transformació de la Mila i la transformació de la natura. c) La reacció dels personatges masculins davant aquest canvi. [5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d'argumentació i d'anàlisi, l'ordenació de les idees i la cohe- rència del discurs) Els primers dies de maig foren una meravella, tota la muntanya, embaumada: de flaires,? resplendent de clarors, plena de cantúries d'aucells, havia perdut son aspecte feréstec? de mille- nària i semblava retornar a sa jovenesa de muntanya, amb totes les dolçors de verge i totes les alegries de promesa. Cada dia, al llevar-se, la Mila hi descobria un nou embelliment, no perce- but el dia abans, i descobria encara més: descobria que aquells embelliments es reflexaven en ella i que ella també, al compàs de la muntanya, feia una gran transmutació regressiva. Sos ulls, nets i clarífics,* mes plens de serenors malincóniques,? s'animaven amb sobtats llampegueigs," sos llavis s'envermellien amb una intensitat fins aleshores inconeguda, sos pits prenien turgèn- cies" de pits de mare novella, i una lleugeresa gràcil i harmònica ritmava tots sos moviments. A n'aquests canvis externs responien, en lo interior, una plenitud exaltada de sentiments i una impressionabilitat tan soma, que a n'ella mateixa la desconcertaven per lo insòlits, fent-li sentir com si son ésser es multipliqués i la fes una dona nova per a cada moment de la vida. Com a les altes muntanyes llunyeres'” del fons de la davallada, semblava que a n'ella també la tornassolés'* tota, cos i ànima, una misteriosa llum interior. l aqueix canvi que ella sentia en si, els altres també l'hi sentien. Un dia el pastor, abrigant-la de dalt a baix amb una mirada afectuosa, li havia advertit: —Vaja, ermitana, digueu pas mal'? de Sant Ponç, si seu" dona de bé! Ha fet amb vós com una mena de miracle. Quan vàreu vindre ací, vos se figurava'* l'ànima contraclaror, P i ara doneu goig de vore;'* seu la dona més fresca i regalada'* que haja atrapada" en ma vida. embaumada: "perfumada'. flaires: "olors. feréstec: "esquerp, salvatge". clarífics: “clars”. malincòniques: "malencòniques, tristes”. llampegueigs: “esclats de llum”. turgències: "plenitud, consistència, volum”. oNAIBSt o Na novella: "nova, recent”. o c P soma: "superficial. — ss) . llunyeres: llunyanes". . tornassolés: donés reflexos de colors diferents”. Rh N — . digueu pas mal: "no digueu mal”. . SEU: “sou”. Rh -— ÈS . vos se figurava: “se us endevinava, se us podia imaginar". . contraclaror: “a contrallum”. — al . vore: “veure”. Rh oh XQ . fresca: “jovial, alegre”. — 00 . regalada: "plaent, bonica". — Ne) . haja atrapada: hagi trobat.

2. Descriviu quatre característiques de Solitud, de Víctor Català, que permetin definir-la com a novella modernista. (2 punts)

1. Expliqueu les successives decepcions i frustracions que pateix la protagonista de Solitud, de Víctor Català, i com aquestes experiències influeixen en el seu camí cap a l'autorealit- zació. [3 punts)

3. Comenteu aquest fragment del capítol xin («Vida enrere») de Solitud, de Víctor Català. Tingueu en compte, sobretot, els aspectes segúents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre): a) La situació de l'episodi en la novella i en l'evolució de la protagonista. b) La funció del pastor per a la protagonista. c) La relació del pastor amb la natura i la creació artística. [5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d'argumentació i d'anàlisi, l'ordenació de les idees i la cohe- rència del discurs) Un dia, quan ell acabava de parlar, ella, mirant-se'l amb una mirada rendida d'enamorada i resumint en quatre mots totes ses admiracions, li preguntà: —Com vos ho feu, pastor, per a saber tantes coses2 El pastor somrigué senzillament. —Jo no fai res per a sebre res, ermitana. —Doncs, qui vos les ha ensenyades, totes aquestes rondalles? El pastor es tirà el pelut enrere, i la pallidesa de son front, prenyat de pensaments, sembla fer una mena de resplendor. —Unes, les més petites —respongué amb lentitud—, me les contaren els avis de Sant Ponç, les atres... Nostro Senyor... I com vegés que la dona seguia mirant-lo sense pestanyejar, aclarí la misteriosa resposta: —Con vegi un paratge nou de la muntanya, m'assegui tot solic i me'l miri bé una bella esto- na; i mirant-me'l, senti una escalfor en la boca del cor, i de mica en mica aqueia escalfor me se'm pugi en amunt com una fumera, i m'ompli el cap i me fa rumiar, rumiar... Í com si una veu me les anés dient, me venen totes les coses que hi deuen havere passades en aqueis paratges... I per això jo digui que me les conti Nostro Senyor, perquè, digueu: pot éssere atra que la veu de Nostro Senyor aquesta que un hom se senti ací dedins con rumia2 I en els ulls serens del creador hi resplendí la fermesa d'una santa convicció, enterament innocent de presumpcions, mentre la Mila sentia que, davant l'altesa de l'elet," ella s'humiliava fins a la pols de la terra. * elet: "elegit".